ESPAÑA

Estem a dia 20 i tot just avui acabo de fer la primera acció de preparació de les vacances: visita a la llibreria Altaïr per adquirir una guia del país que pensem patejar aquest estiu: Suïssa.

El plan: tendeta, motxilleta i saquet de dormir.

He entrat a Internet per mirar què tal el tema campings en aquell país. Jo ja hi havia estat però no d'aquest rotllo. Té pinta de ser com França, que en qualsevol poblatxo hi ha uns campings que aquí no trobaries ni que et matessin. Poses "Camping Switzerland" i et surten pàgines i pàgines de prats verds salpebrats de tendetes de colors, muntanya, civilització. Només hi falten l'abuelo i la heidi fent-se carantonyes.

En un moment donat, m'ha asaltat una idea: Què li surt a un guiri que està a punt d'agafar la tenda i venir cap aquí quan escriu "Camping España"?

La solució, i no us enganyo, és aquesta: Foto presa el 14/07/2009 al Camping Puerto Peña de Badajoz!!!!


Ara recordo perquè jo no vaig de camping per la península Ibèrica...

Recomanació literària

Poca cosa a dir però molt important: llegiu en William Maxwell, per l'amor de Déu, no trigueu ni un dia més. Llegiu-lo i flipeu. Flipeu amb els detalls quotidians, el món adolescent, les imatges, el camp, les granges d'Illinois els anys 10-20, el jarabe de arce, les palanganes de porcellana, l'escola, els carros de cavalls, els pares i els fills. La lleialtat dels animals. La mort.

És fantàstic. No he pogut parar fins que he acabat "Adiós, hasta mañana" fa 10 minuts.

Informe mèdic de la feina

Atenció al devastador dictamen de l'informe mèdic de la feina, entregat avui a les 12.00 am:

NOM: XXXX

COGNOMS: XXXXXXX XXXX

SEXE: HOME

Al loro que el tema no és banal. Algú que m'ha fet una anàlisi de sang (i que pot haver analitzat els meus cromosomes), i que ademés me'n va fer un altre d'orina (i que pot haver analitzat les meves hormones), determina que sóc un HOME.

D'altra banda, una vegada haver-se despatxat a gust amb el meu gènere, segueixen ofenent. A la primera pàgina, allà on es detallen les principals malalties que pateixes, jo em trobo amb el següent:

TROBALLES DEL RECONEIXEMENT: Obstrucció C.A.E. per cerumen a l'oïda esquerra.

Sóc un pavo i tinc cerumen!

El personatge (XI): Q.G.

Per una d'aquelles lògiques del diabòlic món del facebook, avui, sense buscar-lo, m'ha petat a la cara la fotografia de Q.G.

Vaig conèixer a Q.G. a la facultat, i ens vam haver de relacionar molt i molt més del que jo hagués desitjat, perquè jo i el seu amic de l'ànima érem nòvios. Q.G. és una de les tres persones més pagades de sí mateixes que la vida ha tingut la mala folla de posar-me a tiro. Un pijo de merda rematat que va tenir la sort de que era intel·ligent i els recursos papals no teníen límits (i les seves ànsies de currar tampoc, tot s'ha de dir). Però ningú mereix que jo el detesti només per ser un pijo. Q.G. vivia en un món en el qual només existien: ELL (amb majúscules), ELL, ELL, la SEVA música, les SEVES aficions, les SEVES festes i el SEU putu melic. En un segon plano hi havia un munt de colegues elegits que el veneraven, entre els quals tenia l'honor de comptar-hi el meu nòvio d'aleshores, algú tan diametralment oposat a ell que encara no sé com es va poder produir aquesta relació anti natura. Més que res perquè el pare de Q.G. estava literalment podrit de pasta, mentre que el meu ex era un pobretón de solemnitat. Q.G. creava tendència, sabia els grups que calia escoltar, els esports que calia practicar, els baretos on s'havia d'anar. En un tercer plano, com una espelmeta a punt d'apagar-se, vegetava una nòvia rosseta, pijeta, petita i mig bufona que estudiava farmàcia i que malvivia totalment ofuscada per l'egòlatra que tenia per nòvio.

El més detestable de Q.G. era que tu podies estar a la terrassa del bar mantenint una conversa. Arribava ell amb el seu casco, les seves bambes i la seva cara de gilipolles i interrompia la conversa. T'anul·lava i encetava una conversa amb el teu interlocutor sobre temes tan variats com ELL, ELL i la NBA. Això sempre succeïa si el teu interlocutor era un home. Si parlaves amb una dona passava de llarg, la qual cosa em va portar a sospitar que Q.G. era misògin.

Q.G. havia creuat el charco quaranta vegades, portava roba comprada a Nova York, tenia CDs comprats a Boston i els estius se'ls passava a San Francisco. Vivia en un xalet als afores de Barcelona que tenia ascensor per dintre, perquè al seu pare el rallava haver de pujar els esquís per les escales. En fin, unes mogudes tremendes que a mi em superaven, més que res perquè el personatge en qüestió m'era antipàtic de collons.

Tot i l'estreta relació que en teoria havíem de tenir, no recordo haver tingut cap conversa amb Q.G. Arribava Q.G. i jo ahuecava l'ala. Només recordo una frase un dia, ficats al Plataforma, als primers acords de Sweet Child of mine. Es va girar cap a mi i em va dir: "L'única bona cançó dels Guns n'Roses!". Suposo que jo, acte seguit, me'n devia anar als lavabos a vomitar.

Al cap dels anys, un dia, una amiga de la facultat em va dir que havia vist Q.G. amb traje i corbata a l'encreuament Diagonal / Passeig de Gràcia. Treballava en un bufet d'advocats molt conegut (va combinar dues carreres alhora, la nostra i la de dret. No, si ja dic que el tio, tonto no era). I va comentar que al mes següent se n'anava a viure a Nova York. En fin, que le vaya bonito.

Anda que la foto del feisbuc té collons. Vaya un fantasma....

Llocs collonuts per anar de viatge i que estan a menys de 600km (IV)

Aquí una servidora llançant-se des d'una roca...

Lo Port de Beseit. No necessita més presentacions. La meva tercera llar. Un dels escassos llocs de Catalunya on és possible estar-se tres hores tot sol prenent el solano i banyant-se en una piscina natural, un diumenge del mes de juliol. Un lloc on és possible entrar-hi un divendres a la tarda i sortir-ne un diumenge havent dinat, havent passat el 80% de les hores en remull i sense aglomeracions ni cumbaiàs.

Lo Port, el paradís. Jo ja he fet la cutrada de la temporada i he enviat un missatge al 7033 votant els Ports com a "El paisatge favorit de Catalunya".

Toros

Ara que m'acabo d'enterar que en Capuccino s'ha carregat un sanferminero, i que jo he vist en directe l'encierro mortal (i la cornada letal), recordo ja no una de les experiències més impactants de la meva vida, no: LA MÉS IMPACTANT.

Va passar fa 4 anys en un poble horrible de Castelló. Al mes d'octubre agafen uns quants toros, els hi posen boles de foc a les astes i els suelten a la plaça major rollo sanfermín. "El toro embolao", en diuen. A mi aquestes coses em foten molta por. Tota la meva vida predicant: "a mi en uns sanfermins serà el darrer lloc on em veureu". "A mi al toro embolao no m'hi busqueu". Total que per culpa de G., a Onda que em trobes, amb una marabunta de por i uns sistemes de seguretat dignes d'un avió Liberià pilotat per un vegetal.

En algun moment, no sé per què, ni com, ni QUÈ COI em passava pel cap, em vaig trobar fora dels burladeros, al mig del carrer. Tothom va espantar la boira. Jo vaig dubtar dos segons, tres... cap a on havia de córrer? Aquells dos segons podien haver estat letals. Em vaig quedar sola al mig del puto carrer i, en mirar a la meva esquerra... un TORACO negre IMPRESSIONANT amb les banyes enceses estava dret al meu costat, ell i jo sols, i vint-mil persones ens miraven protegits darrere les valles. Vaig sentir crits que venien per tot. El toro es movia poc i va avançar el cap cap a mi. Tenia un cap colosal. Jo hi podia cabre a dintre, tota cargolada. Juro que si estirava el braç li tocava el morro. Em vaig quedar paralitzada de l'horror, i no exagero gens. Ha sigut l'experiència més paralitzant de la meva existència.

No sé quanta estona devia passar, imagino que ni cinc segons. Algú va saltar la valla, em va agafar del braç i em va estirar bruscament cap al darrere de la gent. Em vaig adonar, en plan peliculero, que era G. Ningú entenia què m'havia passat pel cap per fotre'm en aquell perill. I el pitjor de tot: no ho entenia ni jo. I aquest fet em va portar a pensar: quantes vegades en aquesta vida em posaré en perill conscientment però sense voler-ho? Per què vaig saltar la valla? Però si no anava ni borratxa!!

Aquella nit no vaig poder dormir. Em torturava la idea de pensar que era capaç de fer coses que no volia fer. I que no em podia refiar ni del meu criteri ni del meu sentit de la supervivència. I vaig trigar encara quinze dies a poder-ho explicar als meus col·legues, no em veia capaç de relatar la història (curiós, però cert).

Com us podeu suposar, la meva mare no en té ni idea, de tot això.

Audiós, sanferminero. Almenys has mort feliç.

Em foto gran

Em foto gran.

Avui al tren, 18.00. Parem a l'estació de Torredembarra. Una calor que ja no soporto. Estic al borde del suïcidi i això que total som a 1 de juliol y lo que me queda por delante. Pugen al vagó una vintena d'adolescents, de 16 i 17 anys cridant com berres. Però això mira. Van guarnides amb biquini i prou. Flipo. Segurament fa 10anys hagués sudat de tot, però avui m'he sentit qual talibán abertzaleradikal.

Em pregunto: per què m'escandalitzo si el meu nivell de pudor personal pel que fa a ensenyar el meu cos és gairebé nul? Per què m'escandalitzo si sóc la primera que, si pogués, aniria a currar en boles? El termòmetro marca 36 putus graus i estic condemnant vint alegres adolescents que viatgen felices en un vagó de tren dretes emmig del passadís... Què em passa?

Que em foto gran!!

Col·lectiu chungo

Hi ha un col·lectiu especialment irritant: el de la gent gran. Arribats al capdamunt de la vida, molts pensen que estan de tornada de tot i adquireixen una jeta que qualsevol dia algú, no jo, que a mi em van dir que als avis se'ls ha de respectar, els la partirà.

Tinc experiències molt chungues amb iaies al super, a l'autobús, a la cua del peix, a Bossòst. I avui, a l'ambulatori. He entrat i m'he posat a la cua d'informació. Darrere meu s'hi ha posat un home. I aleshores apareix la primera iaia irritant de la tarda. Una iaia que explicava a tothom, com justificant-se, que volia una informació només. No ha demanat expressament de colar-se, però ens ha fet avinent a tots quin era el seu problema a l'espera que algun de nosaltres li digués: "va!! Passi!".

Jo, vaya una jo, m'he fet la longuis. I mentre ella seguia explicant-nos a tots la seva vida (avançant passa a passa perillosament cap al primer lloc de la cua, oséase el MEU), ha arribat un iaio sudant de tot:

- Només tinc una pregunta per fer!! Que em deixeu passar al davant???

En sentir-me directament interrogada m'he girat i li he dit: "Jo també tinc una pregunta i faig la cua".

O què es pensa que fem el resto en una cua d'"informació": esperar que ens facin un TACTE RECTAL?

Antes de que anochezca

Ahir La 2 es va marcar uns quants punts i va emetre "Antes de que anochezca". La vaig veure quan la van estrenar fa 9 anys, i ahir la vaig tornar a veure. És un cas raro de pel·lícula amb un fil argumental capaç d'adormir un neng en ple subidón, però que en canvi té dos elements fora de sèrie, i que la fan mereixedora de que em quedi un dilluns fins a la 1 de la matinada, a saber:

1) Una banda sonora extraordinària que recomano a tothom. La tinc en CD i ara feia temps que no l'escoltava. Música cubana de so quico i ranci (m'encanta) barrejada amb coses més actuals. Cap d'elles cau en la horterada.

2) I ara ho sento molt però ho haig de dir: la interpretació més gran del Bardem. Bardem serà un sobrat, un antipàtic, un pesao, però les coses pel seu nom, i aquí va recalibrar a nivell mundial el que és una interpretació ACOLLONANT. Interpreta al Reinaldo Arenas, un poeta cubà homosexual. I el Bardem li fot la pluma justa, el patiment necessari. Els moviments de la cara, l'accent cubà, com parpadeja, com camina... El Bardem interpreta fins i tot quan PAEIX, quan EMPASSA. Capaç de fer brillar una peli soporífera. GRAN Bardem.

Hitler s'ha reencarnat

Hitler s'ha reencarnat i ho ha fet en GAT. El vaig retratar ahir davant d'un hotel. Al lloro amb la cara de placidès i felicitat. Qui ha dit que tothom acaba pagant els seus mals?

Assassinat musical

Vagi per endavant que no sóc fan del Boss més enllà de la dimensió física. M'avorreix horrorosament. Però li reconec dues coses:

1) Mantenir-se gairebé trenta anys a dalt de tot i omplir estadis i estadis arreu del món té un nom: MITE.

2) Reconec que té algun tema que, més que cançó és un HIMNE. Per exemple, el tema que ocupa el post d'avui.

Dit això, atenció a la MASSACRE musical que es produí dimarts en un plató televisiu. Qui ha permès això, qui n'ha donat les directrius i, òbviament, qui ho ha interpretat, mereixen dos anys de presó com a mínim calçant unes bambes de pinchos per la part de dintre.

Dos niñatos que no tenen ni idea del temazo que havien d'INTERPRETAR. Dentro vídeo!! (prepareu sal de fruites)

Un dels meus pitjors malsons

Avui m'ha anat del canto d'un duro que no se'm fa realitat un dels meus pitjors malsons: que mentre estic espatarrada a la camilla d'un ginecòleg, aquest entri a la sala i que a mi em sembli que és massa atractiu. Ho vaig somiar una vegada, i em va sentar tan malament que va quedar apuntada com una de les deu pitjors putades que em podien passar en aquesta vida -just per sota de la que el ginecòleg fos un violador-torturador-.

Perquè un ginecòleg mascle ha de tenir un físic i un posat molt i molt concrets: suficientment poc desitjable com perquè no et faci res que et vegi en la pitjor postura del món i amb el teu òrgan més compromès en plena cara. I prou agradable com perquè no tinguis la sensació de que, d'un moment a l'altre, t'obrirà el tòrax a cops d'spèculum, o bé que començarà a bavejar a sobre dels teus genolls.

Avui he anat al ginecòleg. No el coneixia. Sempre he anat amb dones, i per tant mai m'havia hagut de preocupar per si darrere les cortines del box de les revisions m'hi esperava el Caníbal de Rotemburgo. L'única vegada que em va veure un home va ser en una visita d'urgències, i era clavadet al Duran Lleida. Quan m'han fet passar, horror dels horrors, perquè davant meu tenia un gentil jovencell de mirada profunda, pell morena i... encomiable atractiu. M'ha rebut sol·lícit a la porta de la seva consulta, per passar acte seguit a preguntar-me què tal les regles i com em moc per l'increïble món de l'anticoncepció.

Per sort, als cinc minuts m'he adonat que no em mirava com si volgués arrancar-me els sostenidors a dentellades. És guapet, però ha actuat com si preferís tirar-se una elefanta abans que a mi. Mentre jo estava estirada a la camilla s'ha assegut davant meu brandant l'aparato ecografiador, de pam i mig. I ho feia amb la mateixa cara que posaria si estigués tallant un enciam.

He arribat a la conclusió que a la carrera els ensenyen a fer cara de pòker davant dels potorros espatarrats. És realment alucinant.

Un mascle

Les coses com siguin: un tros de mascle de raça caucàsica es troba en plena tasca de restaurar l'edifici de davant de casa. Passeja amunt i avall brandant una eina (de ferreteria), sense camisa i pantalons caquis. En resum i perquè us feu una idea: allò que totes us figureu en els vostres somnis més turbios.

Mare de Déu senyor

Que piri aviat, perquè no faig altra cosa que intentar fer-li una foto amb el mòbil i tinc molta feina.

Em reedito

Arriba l'estiu i a G. torna a venir-li la febre d'anar a la botiga d'arts marcials del carrer Ferran. David Carradine traspassa amb un cable lligat als ous. Arriba l'anticicló de les Açores. Tot plegat em porta a reeditar aquest post del 2006, de total actualitat DATS els darrers esdeveniments.

Al carrer Ferran, tocant la plaça de Sant Jaume, hi ha una botiga molt freak de material d’arts marcials. Tu entres allà i hi ha de tot: vídeos en VHS i DVD amb “grans mestres” que t‘ensenyen a fer de jackie Chan, llibres, figuretes, guants de kick boxing, katanes, kimonos, coixins que es pengen al sostre per apallissar-los, i una “sala de entrenamiento” i tot.

El personal que freqüenta aquest garito és lo pitjor de lo pitjor. Es pot dividir, bàsicament, en 3 categories:

Categoria 1: Guiris morfològicament armariats. Preferiblement d’orígen europeu (sobretot anglesos). Vermells a lo escamarlà, sense coll, camisa sense mànigues, cadenot daurat al coll, tatos de talego i cervell anestesiat. Alguns van acompanyats de la seva dona, que en ser també anglesa, respon a la tipologia lletosa i de carns palpitants. Ell remena vídeos i ella el va seguint en silenci. Ell li fa comentaris de tant en tant: “have you seen it?” “yeahg” respon ella agobiada. Agobiada perquè en aquesta botiga, dit sigui de pas, no tenen aire acondicionat, i fot una calor infernal.

Categoria 2: Nengs. Els nengs mereixen un apartat especial en aquest blog, apartat que confio en que un dia tindran, però de moment, els nengs van a la botiga del Bruce Lee i aquí queda el testimoni. Els nengs van sols. Pantalons de xàndal, samarreta sense mànigues, arrecades, sellos i nomeolvides. Els agrada molt el tema dels guants de kick boxing.

Categoria 3: Categoria d’homes que es juxtaposa a les dues categories abans esmentades: són els paios que van a mirar els melons de la dependenta. Perquè és una cosa tremebunda. I aquí sospito que hi podem incloure el G., tot i que ell ho negarà sempre amb un somriure sota el nas. Abans es faria matar en un escorxador que reconèixer-ho. L’estiu passat vam passar per allà al davant i vam entrar a la botiga per primera vegada. Allà ens esperaven dues protuberàncies monumentals, comprimides en un top blau cel. Quan vaig dirigir la meva mirada cap a a la del G., els ulls se li sortien de les conques orbitals. A ell i a tot el personal freak de l’antro. Les protuberàncies s’estaven darrera el mostrador de la botiga, i enganxada darrera d'aquelles dues bombes d’aigua hi havia una fèmina recautxutada que otejava el seu voltant amb mirada lasciva.

A la setmana següent, tornàvem a estar prop de la Plaça Sant Jaume, i G. em va dir que li era tan i tan necessari entrar un altre cop a la botiga perquè hi havia quelcom de no sé quin llibre que no li havia acabat de quedar prou clar. Aquest interès súbit de G. en les arts marcials em va deixar estupefacta, i quan li vaig dir que reconegués que el que ell volia era veure aquells dos submarinos farcits de carn ho va negar com si li anés la vida. En entrar a la botiga, els dos colosos ens estaven allà esperant. Mig mugró sobresortia de la vora de la samarreta, i vaig comprovar que no només G. estava pendent del tremolor glandular de la dependenta en qüestió, sino que la totalitat de la clientela estava ocupada en el mateix quehacer. Fins i tot jo, havia arribat a un moment en el que no podia treure els ulls de les dues mamelles, però combinant-ho amb el visionat de les reaccions de la resta, que anaven segregant chorretons de testosterona.

Doncs aquest tarda, no sé com m’ha enredat G., que allà he tornat a entrar. Em diu: “Passen un moment per la botiga aquella de l’any passat?”. “Quina botiga?”. “La dels melons” (ja no es talla amb sofismes, va directe al gra). Quan hem entrat he constatat que la dependenta ha canviat, però que la nova té característiques anatòmiques similars i vestimenta de l’estil. El G. ha anat directe cap a ella i li ha preguntat que li indiqués on era no sé què i ella l’ha acompanyat a un metre del mostrador. Ho tenia davant dels nassos...

Me l'imaginava més gran (I)

Grans truños de la península

Desfilada de la Guàrdia Civil a Valdemoro.
Aquest cap de setmana he tingut l'impagable plaer d'estar a la província d'Alacant. Dic plaer perquè durant tot el viatge et pots cardar una bona siesta amb la tranquil·litat que et dóna saber que no t'estàs perdent res. Amb tot, reconec que a Espanya encara hi ha tres llocs més lletjos. Tres ciutats, una al nord, una al centre i una al sud. Tres indrets que configuren un eix del mal ibèric, a saber:

1) Errentería: un truñaco de ciutat, a la província de Gipúzkoa. N'haureu sentit a parlar perquè lo més granaet de la ETA corria per allà amb pantalons curts quan la mama encara els treia els mocs. Busqueu els etarres més sanguinaris i demaneu-los el DNI. Veureu que la majoria són nascuts en aquest despropòsit de ciment, indústria i mugre, i potser els podreu arribar a entendre. Jo també estaria ressentida amb la vida, si Déu m'hagués col·locat allà només néixer.

2) Valdemoro. Hi ha molt a dir, d'aquesta vila de la Comunidad de Madrid. Jo hi vaig anar a parar una vegada, ja fa molts anys, amb un nòvio que tenia. Anàvem de camí cap a Zamora, i ell va cometre l'imperdonable error de trucar uns tiets valdemorins quan passàvem per allà. Els tiets no és que ens convidessin a passar a prendre un te: és que ens van tenir SEGRESTATS dos dies al menjador de casa seva. La visita més llarga de la meva vida en el poble més espantós de tota la punyetera via làctea. No li ho perdonaré mai, per anys que visqui. La tieta era un lloro de la pitjor calanya. El tiet era un calçasses. La filla era tonta rematada i tenia un nòvio que era guàrdia civil, idiota perdut. El fill petit, en canvi, és un d'aquells casos estranys de gent amb talent que ha superat la batalla contra els gens. Jugava a bàsquet, era guapo i tenia don de gentes. Estrany, dat el percal que tenia montat a casa. No oblidaré en la vida el moment en el que vaig entrar al lavabo i vaig veure que la tieta havia forrat la tapa del vater amb una funda de pèl fucsia, i l'havia emmoquetat de rosa.

3) San Fernando: agenolleu-vos un moment mentre aclareixo que aquesta ciutat de la província de Cádiz és la ciutat que va veure com arribava en Camarón en aquest món. Dit això, si aneu a San Fernando i us diuen que esteu en un suburbi de Monròvia, amb guerrilles assassines patrullant, us ho creureu. Només un detall per posar San Fernando en el lloc que li toca en l'escala del cutrerío: vaig anar-hi fa nou anys en tren des del Puerto de Santa María. La primera imatge que vaig veure-hi, a l'estació de la RENFE, va ser un yonqui xutant-se agenollat davant d'un dells bancs, i una enorme vomitada. No diré més.

Pep: si llegeixes això

Pep, has escrit la llegenda picada en pedra. Pep, ets el puto amo. I, Pep, ja saps què vol dir això: que ja no pots anar a millor. Que ara només toca anar a pitjor. Així que, Pep, fes-me cas: pira. Busca al Google "Baltasar Gracián" i grava't amb foc les seves paraules al tòrax: "Lo bueno, si breve, dos veces bueno".
Deixa el mite, la glòria, deixa-ho tot ben escrit a les escriptures i ahueca l'ala ràpid. Perquè el que avui t'ha donat l'afició culer, demà et pot ser arrabassat, qüestionat. Que aquesta afició és la pitjor del món. Que ho expliquin a Rijkaard, a Ronaldinho. Pira't, siusplau, que els que avui et glorifiquen demà renegaran de tu, rollo Sant Pere abans de que el gall cantés 3 vegades.
Més referències bíbliques ja no puc posar. Vés-te'n Pep!!

Va passar a Bossòst

Avanço ja d'entrada: els aprensius i les aprensives podeu estar-vos de llegir aquest post, i de pas m'estalviaré alguna que altra bronca a la secció "comentaris".

Ahir vaig tornar del Pirineu. He trotat qual cabreta per Aigüestortes, fins a l'Estany Redó, he anat fins als estanys del Besiberri. He vist isards, he trepitjat neu i he begut aigua del desgel. Dissabte al matí, però, a la vall de Boí feia mal temps. De manera que vam replanificar el tema i vam recórrer els pobles de la Vall d'Aran fins a França. Darrera parada abans de creuar la frontera: Bossòst. Bossòst és un poble lletjot, ple de botigues la mar de cutres i ple de nens vestits de primera comunió. Tinc una foto que li vaig fer a un nen vestit de mariner en ple careto, i que de moment no penjo perquè li hauria de tapar la cara amb el photoshop i ara em fa mandra. Pobra criatura.

En un moment donat, caminàvem pel carrer principal de Bossòst, a la riba del Garona. Davant nostre, dos iaios de cul pesant i clatell humit, acompanyats de les seves dones, de tormell paquidèrmic i tipo de bombona de butano. En el moment en el que les nostres trajectòries van coincidir i anàvem per avançar-los, del cul d'un dels dos iaios van sortir dos enorrrmes pets, dos tremendes sonoritats que no puc reproduir perquè en ma vida havia sentit res igual. Van sonar... com us ho diria? Com si sortíssin d'un conducte humit, ple de suor. Vaig quedar-me garratibada, perquè no podia creure'm que algú, en ple passeig de Bossòst, fos tan tremendament guarro de tirar-se tamanya ventositat en tota la meva jeta.

Pel que sembla, al seu company li va fer gràcia. I mentre les dues dones seguien caminant pausadament, com si els pets en públic del seu amic fossin la cosa més habitual del món, el company va cridar amb veu de cazalla:

"AHÍ AHÍ: ÉCHALO!!!"

Tots portem un PePero a dintre

Coses que si confesso en públic m'ametrallen:
1) Que no estic d'acord amb què les nenes de 16 anys puguin abortar sense que els seus pares ho sàpiguen, com si anéssin a fer uns llargs a la piscina. (Crec que per fer uns llargs en una piscina pública necessitarien el permís dels pares per treure's l'abono, mira què et dic). Els pares no han d'educar els seus fills? I per què els treuen l'oportunitat d'educar-los ni que sigui als 16 anys, tot acompanyant les seves filles a la clínica per abortar?

2) Que no estic d'acord amb què em demanin una recepta per comprar-me unes gotes per les orelles, i en canvi no la demanin per comprar-te una pastilla del dia después. O ja que no te la demanin, sino que ningú controli si te'n prens una cada 10 anys(tothom té un mal moment), o si te'n prens dues al dia. Que ningú controli si tota la teva planificació familiar és sortir per les nits a pillar pastilles del dia después per les farmàcies. Ara això sí: amb una gonorrea del copón.

3) I la pitjor: que des que ha començat la Feria de San Isidro he mirat les corrides del Morante de la Puebla i la del José María Manzanares. Que no hi entenc un pijo, però que quedo per berenar mentre retransmeten les corrides pel plus. Que he pagat per visitar la plaça de toros de la maestranza, i que m'agradaria un dia anar a veure-la amb festival taurino. Que no m'esparvero, que no tinc conflictes, que jo en tinc d'altres.

Prodigi de lucidès

Biblioteca de Tarragona. Dissabte. 12.00h del migdia.

Usuària (dirigint-se a jove bibliotecària que mena un carro amb llibres): hola, on puc trobar Chuck Palahniuk?

Jove bibliotecària que mena un carro amb llibres:
A LA P.