Aquest país és un cagarro i nosaltres badant

Avui he hagut de menester dels serveis públics principals d'aquest país, i he constatat que els impostos que pago se'ls deuen fotre pel diodenar el Pepiño Blanco i la Marina Geli.

09.00 del matí. Porto un rato amb retortijons i calors. Els retortijons s'intensifiquen fins a tal punt que decideixo anar-me'n a un hospital a que em mirin.

1) 10.30h: VAIG A L'ESTACIÓ A AGAFAR EL TREN
Els trens no van. No hi ha manera humana d'anar de Barcelona a Tarragona en un país occidental en ple segle XXI. L'estació és una punyetera ratonera, plena de guiris enganyats que pugen en trens que posa "Aeroport"... i que quan són a dins, una veu en off masculla que no aniran a l'aeroport. Em fan llàstima i la RENFE em fa fàstic. Sants sembla una presó de Kigali, tothom tirat, vexat i maltractat. Em dirigeixo a la cua de l'AVE. Un cuarrot impressionant, com si l'AVE el regalessin.

2) 12.34h: ARRIBO AL CAMP DE TARRAGONA AMB 30 EUROS MENYS AL COMPTE CORRENT
Que, dit sigui de pas, i no em cansaré de repetir, està a tomar pel cul de tot.

3) 13.00h: PENETRO A L'HOSPITAL DE SANTA TECLA
Després d'esperar-me tres quarts d'hora, un infermero em crida. Em pregunta què em passa. I atenció pq em trobo participant en el diàleg més surrealista de la vida:
- Infermero: "Què et passa"
- Jo: "Estic embarassada de 16 setmanes i pico i tinc retortijons. Tinc por que no siguin contraccions".
- Infermero em pren la tensió i diu: "Té aquest pot i fes-hi orina. Ens hem d'assegurar que estàs embarassada".
- Jo: "....... Perdona?"
- Infermero: "Fins a les 17 setmanes no es considera embaràs. És "probable embaràs"".
- Jo (assenyalant-me la panxa): "Però a veure: tu ho has vist, això?"
- Infermero: "ÉS IGUAL. Per saber si ho estàs, l'única manera que tenim ara és fen-te un test d'orina. Una ecografia no te la farem, perquè no es veuria res. No hi ha res format encara, ni placenta, ni fetus ni res"
- Jo (FLIPANT): "Escolta'm. Ja m'he fet tres ecografies i fa un mes que ja té dits, peus, mans, cara, nas, ulls, boca i TITA".
- Infermero: "N'ESTÀS SEGURA?"

Que si n'estic segura???

4)14.00h. EM VEU UN METGE
Encara en estat de shock per la estultícia de l'infermero, entro a la consulta d'un metge, que resulta ser una hondurenya que no té ni puta idea de català. Que no passa res, però que em porta a dues reflexions:

- Per què a tot càrrec públic d'aquest país el donen pel sac amb el català, i aquesta es pot permetre el luxe de fer-te repetir en castellà tot el que li acabes de dir?

- Per què a tot ninyato de 18 anys amb vocació mèdica (i els pares del qual han pagat impostos aquí religiosament) li és impedit l'accés a la facultat de medicina a no ser que compti amb l'estratosfèrica nota de 8,5? Si després resulta que falten metges i els han de portar de fora. Algú s'ha preocupat de saber què coi ensenyen a la facultat de Tegucigalpa???

La metgessa em demana orina altre cop, perquè com us podeu imaginar, no he pixat allà on em deia l'infermero. Si de cas, me li hagués pixat a la cara. El que vol la metgessa és saber si tinc infecció d'orina. Pixo i em diu "en cinco minutos te aviso".

5) 16.00h ENCARA ESTIC A LA SALA D'ESPERA
Sense menjar, sense beure. Amb un feto a dintre que, si encara és viu, em chupa la vida com una tènia. A sobre amb el canvi d'horari, el meu cos entén que són les 17.00h, i jo sense menjar. Poder no tinc contraccions, però el que em passarà serà que moriré d'una hipoglucèmia. Porto una emprenyamenta del 15. Pico a la porta i irrompo a la consulta. La hondurenya ja no hi és, i al seu lloc hi ha un italià clavat al Valentino Rossi. Li dic que què passa, que porto 7 hores sense menjar i que com és possible que ficar un reactiu en un got ple de pipi sigui una tasca de DUES HORES. Em diu "Ay sí! Perdona!" (en castellà, faltaria més).

Total, res greu. Bé, sí, una cosa greu: aquest país està destruït.

I semblaven tontos.

Ell, baix, sec i geperut. Porta unes ulleres de 15 dioptries, és bifo, lleig i se li marquen els mugrons. L’aspecte és el d’un informàtic casposet que s’ha passat l’adolescència jugant a rol i matant-se a palles. Si no fos perquè es va casar aquest estiu, m’atreviria a dir que és verge.

Ella, petita, mamelluda i amb tipo de tanqueta. Ni guapa ni lletja sino tot el contrari. Anodina. Tan anodina que no sabria dir ni de què té aspecte.

Tenen poc més de 25 anys i es van casar aquest estiu, després de dos anys vivint junts al pis de sobre meu. Han montat un nidito d’amor on tenen ninos dibuixats al cartell de la bústia de la porteria de l’edifici. Escolten David de María i quan es posen romanticons li foten amb Céline Dion. El dia que feien la mudança vam poder comprovar que ell posseeix una fastuosa col•lecció de katanes. Treballen en un restaurant.

A poc a poc hi ha coses que van chirriant. Mentre jo faig malabarismes amb tot el que seria ingressos – despeses, m’entero que ells van comprar-se el pis, clon del meu, per 60.000 euros més del que vaig pagar jo. Que quan van saber la pasta que havien de pagar mensualment d’hipoteca no van tensar ni un múscul de la cara. Aquest juliol el constructor, un lladre de la pitjor calanya, acaba el parking i posa les places a la venda. Demana quantitats tan indecents que els veïns decidim que cap de nosaltres comprarà una punyetera plaça si no ens abaixa el preu. El senyor de les katanes envia a tomar pel cul els plans de tothom adquirint no una ni dues, sino TRES places (per invertir), per un total de 83.000 euros (sense IVA).

En el precís instant en què jo m’estic preguntant com dos pipiolos de 25 anys poden adquirir un pis de 320.000 euros sense que els tremoli el pols, i al cap d’un any gastar-se’n 83.000 en tres places d’aparcament, contemplo estupefacta que en una de les places que han comprat (una de doble), hi ha aparcat dos cotxes i una moto. A vehicle i mig per persona. La ratio a casa meu és de 0,5.

Arriba agost i les mandíbules bifes d’ell exclamen pel pati de veïns que marxen a Japó de vacances. Jo ho escolto, amb cara d’imbècil, des de la finestra de la cuina mentre estic preparant els sacs de dormir, la tenda de campanya i el pot de colacao per anar a fer el cutre a Astúries. Perquè clar, com que hem hagut de comprar una plaça de parking, no tenim diners per anar a fer el cutre a Suïssa.

El temita succeeix contemporàniament als cops de talonari de Florentino a can bernabeu, de manera que la parelleta queda batejada com a “els putus florentinos”.

Abans d’ahir, 19.30h pm. Casa meu. Truquen a la porta. Miro per la mirilla i hi ha dos paios. Pregunto: “Qui és?”, i la resposta és tan curta com contundent: “Policia”. Com podeu comprendre obro la porta. “Bona tarda, coneix vostè el senyor i la senyora “X”?”. “No”. “Són els veïns de sobre seu”. “Ah, sí”. “Som de la policia secreta. Ha vist moviments estranys per l’edifici?”. “Què son moviments estranys?”. “Gent jove que entra i que surt a hores intempestives, horaris estranys, gent que s’equivoca i truca a casa vostra”.

En aquells moments em passa tot pel cap. El pisaco, els cotxes, les 3 places de pàrking, les vacances al Japó. Les mamelles d’ella i la cara d’enterat d’ell. La pinta de friquis que foten. Semblen un seminarista i la seva nòvia tonta. Un pajillero i la seva nòvia celulítica. Francament, tenen pinta de tot menys de traficants d’estupefaents. Els putus florentinos.

La lleona

Si l'altre dia el Sr. Markutis posava de manifest l'estultícia del cos de mossos d'esquadra d'aquest el nostre país, un fet que només podríem qualificar de tristament friqui posa en evidència la potència cerebral del cos de guàrdies forestals.

Durant una setmana, els guàrdies forestals de la zona dels Ports han estat pentinant el terreny a la recerca d'una suposada lleona que havia estat vista per tres chavals i dos avis. Curiosament, tamanyo felinarro no havia estat reclamat per ningú, la qual cosa, a les 24 hores d'haver sortit la notícia jo ja estava convençuda de que la tal lleona no existia.

Però els guàrdies rurals van desplegar efectius i tecnologia (que ens ha costat la broma de 40.000 euros), i TV3 ens informava diàriament de l'evolució de la cerca, suposo que per fer-nos oblidar ni que fos per una setmana, que el govern no pensa eliminar l'impost de successions.

Finalment ahir, un monger que tan bon punt es va posar un traje de guàrdia forestal es va pensar que era rambo, va veure sortir un gos inmens de la malesa i, ni cort ni peresós, li va disparar i el va abatre. Pumba!! Posteriorment, tant ell com la resta de companys, han passat la nit inventant excuses per justificar el temita: que si era agressiu, que si estava malalt, que si era perillós.

Millet, quan tornis la creu de Sant Jordi li donarem a aquest fletxa dels paratges ponentins.

Voy a ser mamá

Femelles del món prepareu-vos: l'any que vé servidora de vostès parirà un masclet.

Entretant, em quedo estupefacta davant de les meves noves preocupacions. Perquè sempre havia pensat que serien:

- Seré una bona mare?
- Serà G. el pare ideal?
- És el moment?
- No és el moment?
- Tenim prou pasta?
- És digne portar algú en aquest món de merda?
- Serà mono?
- Podré aguantar-me tant de temps sense veure la seva careta angelical?
- El lavabo és prou gran?

Sino que són:

- Com menjar-me una galeta príncipe i no arrojar
- Com esperar-me una hora per dinar amb l’estómac buit i no arrojar
- On són els lavabos d’aquest putu tren que vaig a arrojar
- Com em poso la crema antiestries "nuevo perfume" i no arrojar
- Com caminar pel carrer darrere d'algú que està fumant i no arrojar
- Com cony m’ho faig pq els mugrons no perforin la samarreta
- Com m'ho faig per tapar-me'ls a la feina i mentre vaig pel carrer
- On guardo tamanya cantitat de sostenidors que he anat adquirint a mesura que el tema mamari anava adquirint proporcions dinosàuriques
- Com intentar no menjar-me un senglar i una vaca a les 11 del matí.
- I com no arrojar-ho tot plegat
- Com arrojar als lavabos de la feina i que no se'm senti
- Al principi, com treure'm del cap la idea de que, si adoptes, no rojes
- Com sobreviure sense cafè (ja ho he solucionat... prenent cafè. I a prendre pel sac)

Carta oberta al Presidente

Zapa

M'importa una merda que les teves filles vagin amb túnica i que te les emportis a ca l'Obama a fer-se fotos. Jo també ho faria. Anava a escriure més coses teves que m'importen una merda però he vist que ja no se me n'acut cap. Que m'importa que ens prenguis pel pito del sereno, que no em crec una merda del que ens dius, que m'importa que regalis 400 euros a diestro y siniestro i que després ens els treguis, que m'importa que regalis 2.500 euros en el cheque bebé pq els lerdos es comprin teles de plasma en comptes de crear places de guarderia. Que m'importa que ens donguessis pel sac amb l'Estatut, que hagis convertit la píldora del dia después en el nou mètode anticonceptiu i que m'importa que la joventut d'ara sigui la que menys avortarà però la que més sidazos, gonorrea i herpes tindrà.

I sobretot, m'importa sobremanera que et pensis que som idiotes. Que diguis un divendres que pujaràs els impostos a les classes més altes i ens enterem el dissabte que el que has decidit és apujar l'IVA. L'IVA?????

És a dir que en món d'en Zapa, on els cafès valen 80 cèntims i no existeixen els condilomes vaginals, només els rics compren matalassos, cafeteres, cotxes i xampú. En un aladre de lucidès terrenal, apuja també el gravamen als dipòsits a termini, de manera que els que hem sigut previsors i prou morts de gana com per no tenir un compte a les Illes Caimán o a Andorra pringarem per triple via.

I el pitjor de tot, Zapa, estàs regalant les properes eleccions al PP. I això sí que no t'ho perdono.

Boadeitor

Pels que us animeu a fer una visita al Boada després del meu post d'ahir:

c/ López Peláez, 26. Tarragona

Avui no es poden penjar imatges, veig. Quan es pugui, il·lustro l'adreça amb quatre fotos.

El personatge (XIII): Boada

Ningú hauria de morir sense haver-se menjat un bocata al Boada. Aquest matí hi he anat a esmorzar. Molt d'hora, pq el Boada s'ho pren amb calma, i a la que acaba el pa agafa i xapa. Plantat davant de la planxa amb el seu davantal, va llegint el que la clientela apunta a la llibreta i va fent els bocates per ordre, amb calma.

A la llibreta hem apuntat: "Beicon + formatge + coses". El Boada llegeix i crea. "Slow food", diu. Ens ha servit el peazo bocata que podeu veure a la foto: beicon, formatge, tomàquet, xampinyons, pinyons i roquefort.

"Boada posa'm una voll-damm"
"Passa i agafa-te-la"
"Boada posa'm un cafè"
"Fes-te'l"

Passar darrera la barra del Boada és una experiència mística, pq Boada és un geni però en marrano. La campana estractora té vida pròpia. La nevera no passaria ni un control. Caldria recalibrar el nanosegon i redefinir-lo com l'interval de temps que passaria entre que entrés un inspector de sanitat al Boada i el precintés. El que passa és que li perdones.

Especialitats:

- Entrepà de baldana
- Entrepà de truita de patates xips (predecessor de Ferran Adrià): agafa un ou, el fot en una bossa de patates, ho sacseja i ho tira a la planxa.
- Entrepà de botifarra amb mongetes
- Entrepà de botifarra, formatge i rovellons

En fin, quan surts del Boada has de fer dues coses:

1) Anar-te a fer un anàlisis de triglicèrids
2) Passar per la dutxa pq quedes infestat de la olor de la planxa.

Pudents fins al diodenar però feliços.

Boada no et jubilis mai!

Post de teenager indigne de la meva edat i posició social

Acabo de veure que avui fan "Troia". I aprofito per dir que Eric Bana és l'home més sensacional que han vist mai els meus ulls sobre una pantalla. Exemple vivent de masculinitat, noblesa, atractiu i, en fin, que tot ell és absolutament tremendo i digne de fer-li lo pitjor.

Però ull: em refereixo a Eric Bana vestit de troiano. Cap altra pel·lícula protagonitzada per ell em desperta la més mínima sacsejada progesteronil. Curiós.

Conillets d'índies

Aviam si algú em sap resoldre una pregunta que tinc:

1. Hi ha la gripe A
2. Algú inventa una vacuna
3. El Govern espanyol defineix uns grups de risc, que representa que són penya que si agafen la Grip A moriran violenta i truculosament. Aquesta gent seran vacunats amb càrrec als pressupostos de l'Estat.
4. Entre els grups de risc es troben les prenyades i els nens.
5. De cop i volta els laboratoris diuen: "nooo! Les prenyades nooo, perquè els assajos clínics no es fan mai amb prenyades i no sabem què els pot passar".
6. Aleshores la UE diu: Pos que no es vacunin les prenyades, si de cas cap al novembre, quan sapiguem els efectes que pot tenir una vacuna sobre un feto i sobre una prenyada.

Concretament la meva pregunta és:

Si a dia d'avui no se saben els efectes de la vacuna sobre les prenyades, i no es fan MAI assajos en prenyades, QUÈ PORTA a pensar que al mes de novembre en sabrem els efectes, si mai s'haurà vacunat cap prenyada?

Per fí!!

Avui, l'último superviviente, el meu gran amic dels migdies televisius, ha ofert l'especial que ja trobava a faltar: "Especial alimentación".

Pels qui no sàpiguen a què m'estic referint, us diré que hi ha un tal Bear Grylls que es dedica a fer programes de supervivència a la natura salvatge. Amanyats si voleu, sí, però això és el menys important. Figura que l'abandonen en ple Sàhara, Amazones o Àrtic, ataviat només amb una navalla i un chubasquero, i ell s'ha de buscar la vida. Sap de tot: fauna, flora, geologia, meteorologia, biologia, anatomia, càlcul, astrofísica, àlgebra, teologia, termodinàmica de fluids, micologia i un etcètera infinit. Sap per què les àligues volen cap a un punt cardinal determinat, sap el PH exacte de la pluja en plena estepa siberiana, coneix la diferència entre una baia comestible i una baia letalment perillosa, ambdues d'aspecte clavat. Coneix a la perfecció els timings de la digestió dels rumiants, el cicle sexual de cadascuna de les 673 espècies de pingüins que habiten a l'Àrtic i el nombre de llamps que cauen a les contrades del nord d'Austàlia cada any, i te'ls diu mes per mes, la variància i la covariància si és menester.

Grylls sol recórrer les contrades mig ajupit, amatent als perills. Suat, brut de fang o mig congelat, va retransmetent tot el què fa. Una de les millors coses del programa és el doblatge. El paio que el dobla en espanyol europeu panteixa i parla amb la respiració entretallada, per donar-li més realisme.

El moment més esperat del programa no és "voy a buscar refugio", "echo de menos a mi mujer" o "he encontrado civilización", no. El moment més esperat és: "VOY A BUSCAR ALGO PARA COMER". I aquí, atenció perquè em pilla sempre dinant. Perquè en Grylls és un basto. No me'l vull imaginar menjant-li lo negre a la seva dona i molt menys canviant els bolquers dels seus fills. No anirà a buscar una pinya, unes pomes o un peixet. En Grylls es menjarà lo pitjor de lo pitjor: vísceres, serps, larves gegants, caques, escorpins, escrots de xai.

És per això que he presenciat avui l'"Especial alimentación" sense treure'm de sobre el rictus de grima. M'ha superat el moment camell: en Grylls es troba al sàhara mort de set. Manera de beure aigüeta fresqueta potable? Rajo un camell i li obro un dels tres estómacs, el que emmagatzema aigua, i me la bec a galet, sense pensar que pot tenir bactèries. I com que aquesta aigua no m'arriba per la set que tinc, cap problema: obro l'estómac que tritura el sòlid, n'extrec el menjar mig descomposat i me l'espremo a sobre de la boca per beure'n el suc.

En fí, com que suposo que aquestes coses costen de creure, us prego que veieu aquest tros de vídeo. El doblatge no és el que fan a Cuatro, que és superior, però em sembla que amb les imatges en tindreu prou. Ademés després li treu una utilitat tremenda al cadàver del camell. Dentro vídeo!

Comencem la crema de llibres?

Portava avui el diari que un ciutadà belga d'origen congolès, Mbutu Mondondo Bienvenu, està intentant que es prohibeixi per sempre més la publicació de Tintin al Congo, perquè és xenòfob i classista.

De prosperar aquesta denúncia, comença una caça de bruixes per prohibir la lectura d'altres obres altament ofensives, a saber:

1) Lolita. Es justifiquen les activitats d'un execrable pedòfil de 45 anys amb una nena de 14 i es presenta com un acte normal!!!!

2) La mort a Venècia. Es mostra de manera injustificadament tendra i volgudament estètica l'enamorament d'un home de més de 50 anys per un nen de no gaire més de 10!!!

3) L'Alcorà. Obre la porta a actituds machistes i d'abús d'autoritat cap a les dones.

4) Qualsevol llibre de Charles Bukowsky és un alegat machista i bàrbar que empeny a l'alcoholisme i l'autodestrucció.

5) Sonata a Kreutzer de Tolstoi, és violència de gènere en estat pur.

6) Madame Bovary, un altre pamfleto matxista que tracta les ties d'inútils i neuròtiques.

7) Prohibim ja la projecció de totes les películes del gènere "OESTE", des de la Diligència a "Centauros del Desierto", per intentar convèncer de que els colons eren els bons i els indios els dolents.

8) Prohibim el visionat de la imatge de Joan Saura, perquè empeny irremediablement a trencar-li la cara.

9) Qualsevol còmic d'Asterix hauria de ser prohibit per respecte a la comunitat italiana, atès que presenta els romans com una sarta d'idiotes.

10) 1984 és un alegat a la neteja de cervells i a la manipulació de la humanitat, a banda de que atempta contra els principis comunistes.... prohibim-lo també, què cony!!!!!!!!!

Ah, i esborrem del diccionari (al més pur estil 1984) la paraula "CONTEXTUALITZACIÓ".

El personatge (XII): V.

V. és un amic de la infància de G. Una mena de germà de sang, de cor pur i lliure de males intencions que només té dos defectes:

1) Parla amb uns decibels que fulminen els timpans del més pintat, característica que he apreciat a varios individus de la mateixa zona de Castelló que V.

2) És un putu friqui.

V. busca constantment respostes als seus anhels, a les seves preguntes. Per exemple: qui no ha fet mai una foto amb una càmara molt chunga i li han sortit aquestes boles:

A V., com que té una càmara molt cutre, li passa. I la seva explicació és:

- Això són MANDALAS. Són càrregues energètiques que provoco jo quan medito i arribo al karma. Per això, veus? Aquí al curset de meditació em van fer aquesta foto i mira quants mandales que surten al meu voltant!! (no poso la seva foto per raons de privacitat). Això vol dir que em concentro, medito i arribo al karma!

Se t'ennuega el gaspatxo i quan et recuperes li dius que es deixi de polles, i que això li passa pq l'òptica de la seva càmara és lo pitjor, i que això son motes de pols de l'atmosfera i que el flaix rebota en elles.

- A si? I per què en el concert dels Scorpions, en el moment àlgid, vaig fer aquesta foto i surten tants mandales i en aquestes altres nooo?

Ara el que se t'ennuega és el mot "Scorpions" i la imatge que et vé al cap davant tamanyo grup.

En fin, això era per enquadrar el personatge. Jo a lo que anava és: V. cerca respostes, i si no les troba se les inventa. I si no té prou imaginació busca algú que se les inventi per ell. Atenció a la nova troballa de V: V. desembarca a casa meva amb una col·lecció de 12 toms escrits per un tal RAMTHA. Per la totalitat de la col·lecció deu haver desemborsat la suma de 200 euros. I atenció: RAMTHA és un EXTRATERRESTRE (com els que veu V. a cada moment, però això seria un altre post) que té tonelades de SABIDURIA que ja no pot contenir més. Té en el seu poder dades tan CRUCIALS que si no les comunica a nosaltres els humans rebenta. De manera que per allà els anys 70 s'infiltra en el cervell d'una tal JZ Knight, i quan ha de dir algo fa entrar la Knight en èxtasi i li fa dir coses tals com: "PAU", "AMOR", "NO US FEU MAL", "ESTIMEU A DÉU" i demés crucialitats. La Knight ha tingut els pebrots de fer 12toms amb aquest material que pivota sobre aquests 4 pilars. Més repetitiu que un quintal de pepinos sucats amb all-i-oli.

V. troba el missatge de RAMTHA tan estimulant, revelador i salvatgement novedós que no només ha desembolsat 200 euros més feliç que un gínjol sino que està profundament convençut de que els extraterrestres es comuniquen amb nosaltres i prediuen el futur. Sí sí, us sona d'alguna cosa i jo us ho aclafreixo:

Tot seguit comença l'ardua tasca de convèncer G. per anar a la Mussara a fer un avistament nocturn. G. se l'emporta a la Mussara, ja no sé jo si perquè calli o perquè s'ha convertit ell també en un putu looser.

Tornen a les 8 del matí. Resum de G.:

- A les 23.00, V. estava cagat de por i veia fantasmes per tot arreu.
- A les 23.20 va pregar a G. que anés a veure què hi havia darrere la paret de l'ermita de la Febró, perquè ell veia coses (això sí: ell es quedava dins del cotxe amb el llum encès)
- A les 23.25 G. comunica a V. que tot el que hi ha darrere la paret és basura que bolquen els guarros i avisa sobre la possible visita d'algun porc senglar.
- A les 23.26 V. repensa el plan i decideix que en comptes de dormir al ras que montin la tenda.
- A les 23.40 allà no s'ha vist un putu ovni, V. ronca com un condemor i G. no pot aclucar l'ull.

Els 12 toms són sobre la taula. Un préstec generós que ara no sé on fotre.

A mi també em troben pel Google!

Seguint l'exemple de la iaia punkarra, he revisat les recerques que fan les persones que em troben a través de Google. Atenció a l'esperpento Googlil:

- "Llocs per anar de viatge Catalunya"
I les variants: "llocs baratos vacances" "anar de viatge a Catalunya",... etcètera. M'estic convertint en el Calleja de la curta distància.

- "Llocs màgics banyar-se"
...I te'n vas a l'entrada on ensalçava els Ports. No, si me n'acabaré empenedint...

- "acampa fora de aigüestortes" - "acampada lliure Vall Fosca" - "campings"
Sóc el referent català de la tenda de campanya

- "Natalia Ginzburg"
També hi ha lloc per a la intel·lectualitat

- "Esteve Soler TV3"
Estic tranquil·la. Si em llegeix es posarà catxondo.

- "animals amb t"
Amb t? Amb t de què?

- "Operació de miopia Barcelona" i "operació ulls"
Només us puc dir una cosa: opereu-vos, ni que sigui el diodenar

- "Estúpid definició"
Que els obscurs algoritmes de Google determinin que el meu lloc és un lloc que val la pena fer-hi un vistasso si vols saber una bona definició d'estúpid m'omple de joia i de satisfacció.

- "orxata parlament"
Arghh una orxataaa....

Atenció als tres finalistes:

- "quan anar d'urgències al ginecòleg"
No em puc creure que a algú li estigui penjant la matriu per fora i que en comptes de sortir pitant al Clínic entri a Google, posi això i es llegeixi el meu blog.

- "cul mugró cardar"
No necessita cap comentari.

- El millor: "no ase falta que medises nada mas"

Contacte trash amb el món animal

Ajunteu:

- Gos labrador de cinquanta quilos amb un cap com un senglar. Com el de la foto però amb tipo de tocino.
- Femella humana (servidora) del mateix pes però amb menys estabilitat, CAR jo em sostinc amb dues potes i el labrador és quadrúped
- Possible chorretón de progesterona emanat per les meves glàndules endocrines, a saber: els ovaris
- Labrador no castrat
- Femella humana guarnida amb vestit sense tirants amb cosset de gomes (a la meva època se'n deia "nido de abeja") i sense sostenidors, PUIX a l'estiu em fan més nosa que servei

Entrada triomfal en jardí aliè. 5 persones assegudes al voltant de la taula del dit jardí mirant cap a lo que seria la meva persona. Labrador vé cap a mi. Se'm tira a sobre eina en ristre. Arrossega tot el vestit cap avall i me'l deixa a l'alçada de la cintura.

Putu gos.

Sort que els animals em poden i després em mirava amb uns ullets... que si no el castro a dentellades.

Peazo de tros de minillibre

En matèria de llibres que em commouen fins a límits insospitats, porto una ratxa sense precedents. No sé si sóc jo que estic receptiva o són vàrios cops seguits de bona sort.

El darrer: "El reencuentro", de Fred Uhlman (en català, "L'amic retrobat"). El tema suadíssim: la pujada al poder dels nazis. Però això només és l'excusa. Molt curt, d'intensitat creixent i amb un cop final d'impacte.

Exhibicionisme?

Ja sé que jo, en tant que bloguera, no sóc el tipus de persona més indicat per censurar aquells o aquelles que ventilen les seves intimitats als quatre vents. Però és que treballo en un puesto que arriba a nivells molt cutres.

Allà on treballo som 3 dones. Massa dones. Les altres dues tenen, cadascuna, una filla i un pare malalt. Tinc la boca d'una (que anomenarem "M") a cosa d'un metre i mig. I la boca de l'altra (que anomenarem "E") a dos metres i mig.

Divendres de la setmana passada, "E" va mantenir una conversa de prop de cinc quarts amb la seva filla de vint i pico d'anys. No sé en quin berenjenal estan ficats en aquella casa, però per la conversa de la qual, per l'amor de Déu, no vaig poder-me aïllar, vaig deduir que un novio que la va engegar a prendre pel sac ara torna a les andades i vol tornar. Un clàssic de la vida. Jo estava liada escrivint un article i ho vaig haver de deixar córrer.

Però avui "M" ha superat "E". "M" pilla el telèfon, amb dos collons. Truca sa mare, i quan aquesta s'hi posa ella commina: "Dile al papa que se ponga". Recordem que son pare és gran i està cardat. Una vegada son pare està al telèfon, la filla li espeta, a un metro de la meva orella:

1) ¿Ya vas bien de vientre?
2) ¿Cuándo te dan los resultados de la próstata?
3) Para el tacto rectal necesitas una autorización de la mútua. Ya te la pido yo.
4) La ninya, bien. Se ha quedado en el camping.

Jo que quan haig de recordar a casa que comprin pinso pels gats agafo el meu mòbil i surto al pasillo!!!

ESPAÑA

Estem a dia 20 i tot just avui acabo de fer la primera acció de preparació de les vacances: visita a la llibreria Altaïr per adquirir una guia del país que pensem patejar aquest estiu: Suïssa.

El plan: tendeta, motxilleta i saquet de dormir.

He entrat a Internet per mirar què tal el tema campings en aquell país. Jo ja hi havia estat però no d'aquest rotllo. Té pinta de ser com França, que en qualsevol poblatxo hi ha uns campings que aquí no trobaries ni que et matessin. Poses "Camping Switzerland" i et surten pàgines i pàgines de prats verds salpebrats de tendetes de colors, muntanya, civilització. Només hi falten l'abuelo i la heidi fent-se carantonyes.

En un moment donat, m'ha asaltat una idea: Què li surt a un guiri que està a punt d'agafar la tenda i venir cap aquí quan escriu "Camping España"?

La solució, i no us enganyo, és aquesta: Foto presa el 14/07/2009 al Camping Puerto Peña de Badajoz!!!!


Ara recordo perquè jo no vaig de camping per la península Ibèrica...

Recomanació literària

Poca cosa a dir però molt important: llegiu en William Maxwell, per l'amor de Déu, no trigueu ni un dia més. Llegiu-lo i flipeu. Flipeu amb els detalls quotidians, el món adolescent, les imatges, el camp, les granges d'Illinois els anys 10-20, el jarabe de arce, les palanganes de porcellana, l'escola, els carros de cavalls, els pares i els fills. La lleialtat dels animals. La mort.

És fantàstic. No he pogut parar fins que he acabat "Adiós, hasta mañana" fa 10 minuts.

Informe mèdic de la feina

Atenció al devastador dictamen de l'informe mèdic de la feina, entregat avui a les 12.00 am:

NOM: XXXX

COGNOMS: XXXXXXX XXXX

SEXE: HOME

Al loro que el tema no és banal. Algú que m'ha fet una anàlisi de sang (i que pot haver analitzat els meus cromosomes), i que ademés me'n va fer un altre d'orina (i que pot haver analitzat les meves hormones), determina que sóc un HOME.

D'altra banda, una vegada haver-se despatxat a gust amb el meu gènere, segueixen ofenent. A la primera pàgina, allà on es detallen les principals malalties que pateixes, jo em trobo amb el següent:

TROBALLES DEL RECONEIXEMENT: Obstrucció C.A.E. per cerumen a l'oïda esquerra.

Sóc un pavo i tinc cerumen!

El personatge (XI): Q.G.

Per una d'aquelles lògiques del diabòlic món del facebook, avui, sense buscar-lo, m'ha petat a la cara la fotografia de Q.G.

Vaig conèixer a Q.G. a la facultat, i ens vam haver de relacionar molt i molt més del que jo hagués desitjat, perquè jo i el seu amic de l'ànima érem nòvios. Q.G. és una de les tres persones més pagades de sí mateixes que la vida ha tingut la mala folla de posar-me a tiro. Un pijo de merda rematat que va tenir la sort de que era intel·ligent i els recursos papals no teníen límits (i les seves ànsies de currar tampoc, tot s'ha de dir). Però ningú mereix que jo el detesti només per ser un pijo. Q.G. vivia en un món en el qual només existien: ELL (amb majúscules), ELL, ELL, la SEVA música, les SEVES aficions, les SEVES festes i el SEU putu melic. En un segon plano hi havia un munt de colegues elegits que el veneraven, entre els quals tenia l'honor de comptar-hi el meu nòvio d'aleshores, algú tan diametralment oposat a ell que encara no sé com es va poder produir aquesta relació anti natura. Més que res perquè el pare de Q.G. estava literalment podrit de pasta, mentre que el meu ex era un pobretón de solemnitat. Q.G. creava tendència, sabia els grups que calia escoltar, els esports que calia practicar, els baretos on s'havia d'anar. En un tercer plano, com una espelmeta a punt d'apagar-se, vegetava una nòvia rosseta, pijeta, petita i mig bufona que estudiava farmàcia i que malvivia totalment ofuscada per l'egòlatra que tenia per nòvio.

El més detestable de Q.G. era que tu podies estar a la terrassa del bar mantenint una conversa. Arribava ell amb el seu casco, les seves bambes i la seva cara de gilipolles i interrompia la conversa. T'anul·lava i encetava una conversa amb el teu interlocutor sobre temes tan variats com ELL, ELL i la NBA. Això sempre succeïa si el teu interlocutor era un home. Si parlaves amb una dona passava de llarg, la qual cosa em va portar a sospitar que Q.G. era misògin.

Q.G. havia creuat el charco quaranta vegades, portava roba comprada a Nova York, tenia CDs comprats a Boston i els estius se'ls passava a San Francisco. Vivia en un xalet als afores de Barcelona que tenia ascensor per dintre, perquè al seu pare el rallava haver de pujar els esquís per les escales. En fin, unes mogudes tremendes que a mi em superaven, més que res perquè el personatge en qüestió m'era antipàtic de collons.

Tot i l'estreta relació que en teoria havíem de tenir, no recordo haver tingut cap conversa amb Q.G. Arribava Q.G. i jo ahuecava l'ala. Només recordo una frase un dia, ficats al Plataforma, als primers acords de Sweet Child of mine. Es va girar cap a mi i em va dir: "L'única bona cançó dels Guns n'Roses!". Suposo que jo, acte seguit, me'n devia anar als lavabos a vomitar.

Al cap dels anys, un dia, una amiga de la facultat em va dir que havia vist Q.G. amb traje i corbata a l'encreuament Diagonal / Passeig de Gràcia. Treballava en un bufet d'advocats molt conegut (va combinar dues carreres alhora, la nostra i la de dret. No, si ja dic que el tio, tonto no era). I va comentar que al mes següent se n'anava a viure a Nova York. En fin, que le vaya bonito.

Anda que la foto del feisbuc té collons. Vaya un fantasma....