No tinc paraules

Mascles catalans que farien que canviés d'acera

Carles Capdevila. Escriu sobre tenir criatures perquè és un pare experimentat. No em puc imaginar una dona essent fecundada per tal individu.


Espartac Peran. Veient-lo actuar de tio enrotllat i catalanet tot entrevistant iaies mataronines em RESSECA la líbido. És lo pitjor.


Xavi Coral. Aquesta tarda he provat d'imaginar-me'l tirant-me els trastos al bikini i una mica més i trallo.


Roger de Gràcia. Ser jove, estar prim, tenir cabells, tenir un equip d'estilistes al darrere i, tot i així ser TAN POC ATRACTIU té un mèrit que t'hi cagues. Felicitats Roger!


Àlex Corretja. El más difícil todavía. A tot el que comento de Roger de Gràcia, afegiu-hi que Corretja és un home objectivament guapo. I tot i així, només de veure'l em sobo. Més soso que un bocata de pèls. Imagineu-vos-el content. Imagineu-vos-el apassionat. Imagineu-vos-el chistós, ocurrent, interessat per alguna cosa... us serà impossible.


David Meca. David, a tu t'ho dic sense embuts: fas grima. Et tinc molta mania. És víscera pura, no em sabria explicar. La distància entre el concepte que un té d'un mateix i la realitat poques vegades assoleix les dimensions que es donen en el teu cas. Potser també t'hauria de felicitar.

Doble moral?

No vindré jo ara a defensar Fèlix Millet, Alavedra i companyia, però hi ha coses que dius: toca't els pebrots.

No sé si tothom està al cas de qui és el darrer personatge que es va dedicar, durant anys, a ratejar els diners que havien d'anar destinats a l'erari públic amb la manida estratègia de nacionalitzar-se andorrana. I no només no devia posar els peus a Andorra ni un punyetero dia, sino que es dedicava a aixecar trofeus en nom de la seva estimada pàtria, España. A la que nodria de trofeus i títols tenístics però que negava d'una quantitat gens menyspreable (pero gens, eh?) de pasta per fer escoles, donar ajuts i pagar el vernís de la taula del despatx d'algun ministre.

Efectivament, estem parlant de l'Arancha Sánchez-Vicario, i la pasta que va tenir el valor de negar-nos i que ara el Suprem li fa tornar són ni més ni menys que 3,2 milions d'euros.

És curiosíssim el tractament que fan els mitjans del tema. Personalment he vist la notícia al Periódico i al Mundo, però no a TV3, per exemple, que es dedica a monopolitzar les qüestions de frau amb Alavedra, alcalde de Sta Coloma i Millet. Per què de l'Arancha no se'n parla? Hi ha personatges sobre els quals sobrevola una mena de pacte de no-agressió. M'imagino a Monserrat Caballé o Judit Mascó arrambant 3 milions d'euros i estaríem igual (aprofito per dir: Montse, cuando las barbas de tu vecino veas cortar...). I en canvi, m'imagino un percal molt diferent si el que ho fes fos Raphael o Daniel Sánchez-Llibre.

De totes manerea, m'encanta que pringui. Encara que no en parli ningú. Demana un crèdit i paga.

Cantamañanes

Recuperem les paraules NECI i CANTAMAÑANES, ni que sigui per definir el paio que veieu a la foto. El que sembla que s'estigui aguantant un cagarro. Aquest paio, que ni sa mare sap com ha arribat a obtenir la titularitat d'una conselleria de la Generalitat, és capaç de cagar-se en tota aquesta gent que, amb els cossos encara calents del marit, l'esposa, el pare o la mare, han de veure com el seu banc els BLOQUEJA els comptes per saldar-se l'espoli que significa l'impost de successions.

Perquè sí amics, us trobareu un dia en què els vostres pares han pagat una casa a base de madrugons i d'aguantar mocs a la feina. Inclús, si pitjor m'ho poseu, el vostre pare haurà montat amb les seves pròpies mans la casa del tros, maó a maó. I un dia la palmaran. I per tot allò que els vostres pares van suar fins al diodenar us tocarà pagar un dineral. I quan la palmeu vosaltres, la casa serà pels vostres fills que hauran de tornar a baixar-se els pantalons. De manera que per la casa que els vostres pares van pagar 20 milions, amb el pas dels anys i de les generacions l'Estat se'n pot arribara embutxacar el doble.

En fin, dit això, sembla que en el Departament d'Economia hi ha algú amb prou sensibilitat (o que deu tenir la mare a punt de traspassar) com per posar el tema sobre la taula i proposa la següent solució: que fins a herències de 400.000 euros no es pagui impost de successions. No està malament del tot. I què respon el nostre progre? Que no ho accepta, perquè troba que el límit han de ser 200.000. Que si no, beneficiem els rics.

A veure, MONGÒLIC, si vols cardar els rics grava les societats patrimonials o vés-te'n a Andorra a tirar de la manta. I ja que te n'hi vas, fot el cap en un sot de neu i queda-t'hi. Per culpa de la teva demagògia progre i cutre, durant el 2010 la palmarà molta gent, i els seus hereus es cagaran en tu i en els teus morts. Jo espero no comptar-m'hi, però de totes formes em preguntaré cada dia com ha fet possible aquest sistema que tu estiguis on estàs.

Herrera, Camats: això també va per vosaltres.

Tot a tomar pel sac

El meu blog ha estat un dia inactiu gràcies a la brillant idea d'entrar a les opcions a remenar. Vaig canviat sense voler la paraula del domini.

Ara he tornar a posar la paraula de tota la vida i el blog s'ha activat, però tots els missatges han anat a tomar pel sac!

Algú sap com recuperar-los?

Ha arribat el dia

Bé amics, ha arribat el dia en què puc dir oficialment que ja no em veig els peus. I hi arribo en pitjor estat del que em pensava, preguntant-me on és allò tan meravellós que expliquen que és la prenyamenta. Sento que he perdut tota la feminitat just en el precís moment en què tota la meva feminitat té sentit d'existir.

1) Sóc un putu botijo. No hi ha matisos. Em miro al mirall de lluny i ho flipo. No tinc cintura, no tinc abdominals. No tinc melic! En definitiva: ni m'agrado ni crec que, si fos un home, m'agradés a mi mateixa. Per sort, G. està concentrat en altres qüestions de la meva anatomia que ara per ara el tenen més flipat. Com ara que com pot ser que aquí dins hi visqui algú. Ara això sí, tinc dos pitarrots monumentals que fan por però que en pocs mesos quedaran com dos mitjons.

2) Les juergues ja passen factura. Ahir em vaig llevar a les 6. Vaig estar a casa de 16.00 a 17.00 per dinar i vaig tornar a marxar, empalmant amb un sopar. I així com d'altres dies hagués aguantat com un jabato, ahir vaig beure'm una copeta de vi i a les 23.00 ja era a casa per ficar-me al sobre, mentre la resta es quedaven a assaborir els primers gintònics. S'està acabant una etapa de la meva vida. Ras i curt. I molt trist.

3) M'ha sortit un testicle a l'engonal. Tal qual ho dic. Quan vaig aribar a casa vaig descobrir una gran vena en forma de bossa que penjava... Qui em digui que l'embaràs és bonic que vingui que li fotré bossa escrotal pels nassos. Algun òrgan comprimeix alguna cosa i no nem bé. He dormit com deuen dormir les iaies, amb coixins entre les cames. Aquest matí la bossa ja no hi era, però sí el tremendo record. Em diu la meva mare que millor tenir el venorro a l'engonal que no dins del cul, i ja sabeu a què em refereixo.

4) Tinc una relació molt estranya amb els moviments de la criatura. Els cops tenen un pase. Però hi ha certs moviments d'extremitats seves que recorren tot el llarg i ample de la panxa que em foten angúnia. Tanco els ulls amb força de la impressió que em fa, que és la mateixa que em faria si em diguéssin que tinc un àlien a dintre. Però d'altra banda, hi ha dies que no es mou en tot el dia. I aleshores, cony, què passa? I em quedo quieta, sacsejo la panxa i ella respon. I sento alleujament i un alegria molt estranya, barrejada amb l'angúnia.

Per ara sí que hi ha una cosa que mola, i mogollon: fa poc que m'he adonat que porto mesos sense depilar-me i no tinc ni un pèl! No hi hauria manera de que, un cop parida, algú m'injectés progesterona amb un catèter per no haver-me de depilar mai més? Llanço la idea. La podríem patentar.

Ojet priet

El nou càncer de la societat

El nou càncer és el resultant del binomi PODER + PERIODISME. Vet aquí el darrer exemple:

JUNY 2009
Una nova malaltia arrassa a Mèxic: la grip porcina. Grans titulars, apocalipsi, hecatombe. La gent mor de la malaltia. Un paio torna de Mèxic mig sidós. S'està uns dies a l'hospital agonitzant i la palma. La novena plaga bíblica ja és aquí.

JULIOL
Comença la gran campanya per donar pel cul amb la Grip A. Es mor gent jove. Ara a Pamplona, ara a Madrid. S'insisteix en dos punts: els que moren en veritat són estrangers (que ja se sap, a saber la higiene com la porten i tal... o sigui que tranquils), i d'altra banda, tots estaven malalts d'abans ("patología previa"), un nou eufemisme de la classe periodística. O sigui que ojo: tothom tranquil.

Quan tothom està ben cagat i es liquiden les vendes de mascaretes higièniques, Trinidad Jiménez surt qual supermán per la televisió, anunciant la compra milionària de vacunes per vèncer el terrible enemic. El preu: 228 milions d'euros. Al novembre es vacunaran iaios, infermeros i prenyades. Tothom espera l'arribada de la vacuna amb l'ojete tan apretat que no hi cap una llentia de canto.

AGOST
Els mitjans deixen de donar pel sac amb la Grip A en el moment en què Millet escriu una carta al jutge per reconèixer que és una alimanya hedionda.

SETEMBRE-OCTUBRE
De cop, sembla que a Espanya ha deixat de morir gent per la grip A. No hi ha notícies al respecte. A més a més, els infestats comencen a ser un element quotidià. Qui no té un company a la feina, un germà, una nòvia, el paio que et trobes cada dia al tren, que han passat per la grip A i apareix de nou a la teva vida als 4 dies, tan campante. La Grip A comença a ser una cosa que ja no fa por. La té tothom i ningú la palma. I Jiménez s'ha gastat 228 milions d'euros?

NOVEMBRE
Arriben els antivirals compromesos el mes de juliol, quan més de la meitat de la penya ja ha passat la malaltia, i a l'altra meitat el tema li suda de canto. Apareixen imatges desoladores dels ambulatoris francesos, deserts en plena campanya de vacunació. No hi ha ni cristo prou suïcida per injectar-se un bicho que ningú sap d'on ha sortit.

I... curiosament, la mateixa setmana moren tres, TRES (3) trois, three, drei persones SIN FACTORES DE RIESGO: les nenes de Barcelona i el paio de Pamplona.

Sabia que eren bons

... però TANT?

Calentor a la granja

Qualsevol persona amb suficient valor com per seguir aquest blog és coneixedor de la meva afició al programa de televisió “Granjero Busca Esposa” del Canal Cuatro. L’afició va néixer a partir de les artimanyes del fabulós Guillamet, participant de la primera edició, pagès i pajillero a parts iguals, i resident a la tremenda vila de Montoliu de Lleida.

El programa va de lo següent: mitja dotzena de pagesos d’arreu d’Espanya seleccionen entre vàries candidates les dues més adients per emportar-se deu dies a la granja. Les candidates han escrit al programa amb llibertat d’actuació, plenes facultats mentals, i saben d’antemano la pinta que fa el granger en qüestió. Per això, uns mesos abans de començar a emetre el programa, CUATRO inserta anuncis on es poden veure les jetes dels candidats.

La carnaza comença en el moment en què les dues dones ingressen a la granja amb el pagès. I és aleshores que un pot assistir en primera persona a veure fins a on és capaç de deixar-se vexar algú con tal d’emportar-se el pagès a l’hort. Dos exemples:

1)Alberto, el pagès semisubnormal i la sudamericana calentorra
Alberto és un pagès càntabre baix, estrafet, lleig, tonto i més cremat que el cendrer d’un bingo, de resultes d’anys i panys de no ficar-la en calent enlloc més que no sigui el recte d’un xai. En definitiva Alberto és lo pitjor. Per endur-se a la granja ha triat una colombiana amb dues peres monumentals i de tarannà més aviat suelto. També ha triat una catalana amb cara de pa que té totes les de perdre, pq la colombiana té les peres més grans i menys ganes de perdre el temps. Així doncs, veiem setmana rere setmana la catalana patint perquè intueix que a la granja passen coses estranyes que ella no controla: sorolls, passes, rialletes, etcètera, que posen en qüestió el seu dèbil atractiu com a dona en favor de la guarrona. Un dels moments culminants de la setmana passada va ser veure la catalana asseguda sola a la cuina, matant les penes amb una ampolla de cava i esperant la colombiana i el pagès. Els editors del programa ens obsequiaven amb imatges intercalades d’un vaixell amb els dos rebolcant-se a coberta. De la popa del barco en surt un chorro de líquid, que no és més que la bava d’Alberto que regalima mentre manoseja tots els michelins de la colombiana. Ella fa risites de golfa que caldrà estar amatents per interpretar.

2) Natalia, o com de tant poc se’n pot extreure tant
En aquesta edició hi ha una novetat: un dels participants és una pagesa. Natalia viu a Gipúzkoa i fabrica formatges de llet de cabra. Tipo de pera i metxes recremades. A les venes no hi té sang: hi té orxata. Té menos gràcia que Kim Jong Il montat dalt d’un poni i vestit de picardies. Aparentment, Natalia no interactua, no expressa res amb la cara. Vegeta per la granja chapant la boca quan els seus pretendents li llancen requiebros. Perquè Natalia pot semblar idiota, però de tonta no ho és un pèl. Per emportar-se a la granja ha triat un veterinari de León i un argentí que viu a les canàries. El veterinari és prou normal per lo que és Natalia. L’argentí és un pèl empalagoset, però el seu atractiu físic i el seu accent compensen de sobres aquest inconvenient, ni que sigui per un achuchón profund darrere l’estable. La mare de Natalia, que és lo millor del programa, és Divine de John Waters reencarnada. Surt constantment de la granja a explicar a tot aquell que se la vulgui escoltar que Fede, l’argentí, és guapíssim. De fondo pots sentir el xup xup dels seus baixos, pq està clar que està focalitzant en Natalia les calentors que li desperta en Fede. I com Natàlia es despisti, Fede acabarà esclafat en una pila de palla amb Divine a sobre.

El més bo de la història de Natàlia vé ara. Ja hem dit que ella no val un pet i que no s’entén que dos tios decents, per voluntat pròpia, hagin anat a viure a la granja viam si se la poden tirar. Fins la setmana passada tampoc s’entenia que ells li anessin tirant els trastos i ella es fes l’estreta. Però al darrer minut vam saber el secret de la pagesa: durant els preparatius del programa, Natalia es va enamorar d’un altre dels pagesos, precisament el pagès més buenorro de les dues edicions. D’aquí el títol de l’exemple 2: com de tan poc algú en pot extreure tant. Com una tia tan sosa, poc agraciada, atietada i amatronada pot portar de cul 3 tios, dos que son certament fornicables i un altre que sembla prou normal. Si ni tan sols té pinta de ser una tia fàcil!

Aquest vespre assistirem al drama de Fede, despetxat i despreciat, en quan s’enteri de que un pagès de Cadiz li ha robat la presa. Veurem un home humiliat, que constata que porta deu dies fent el panoli total. Quan es vegi en els vídeos es voldrà morir. Espero que filmin a Divine amagada al lavabo afaitant-se el parrús per asaltar l’argentí darrere el porticó de l’estable...

Aquest país és un cagarro i nosaltres badant

Avui he hagut de menester dels serveis públics principals d'aquest país, i he constatat que els impostos que pago se'ls deuen fotre pel diodenar el Pepiño Blanco i la Marina Geli.

09.00 del matí. Porto un rato amb retortijons i calors. Els retortijons s'intensifiquen fins a tal punt que decideixo anar-me'n a un hospital a que em mirin.

1) 10.30h: VAIG A L'ESTACIÓ A AGAFAR EL TREN
Els trens no van. No hi ha manera humana d'anar de Barcelona a Tarragona en un país occidental en ple segle XXI. L'estació és una punyetera ratonera, plena de guiris enganyats que pugen en trens que posa "Aeroport"... i que quan són a dins, una veu en off masculla que no aniran a l'aeroport. Em fan llàstima i la RENFE em fa fàstic. Sants sembla una presó de Kigali, tothom tirat, vexat i maltractat. Em dirigeixo a la cua de l'AVE. Un cuarrot impressionant, com si l'AVE el regalessin.

2) 12.34h: ARRIBO AL CAMP DE TARRAGONA AMB 30 EUROS MENYS AL COMPTE CORRENT
Que, dit sigui de pas, i no em cansaré de repetir, està a tomar pel cul de tot.

3) 13.00h: PENETRO A L'HOSPITAL DE SANTA TECLA
Després d'esperar-me tres quarts d'hora, un infermero em crida. Em pregunta què em passa. I atenció pq em trobo participant en el diàleg més surrealista de la vida:
- Infermero: "Què et passa"
- Jo: "Estic embarassada de 16 setmanes i pico i tinc retortijons. Tinc por que no siguin contraccions".
- Infermero em pren la tensió i diu: "Té aquest pot i fes-hi orina. Ens hem d'assegurar que estàs embarassada".
- Jo: "....... Perdona?"
- Infermero: "Fins a les 17 setmanes no es considera embaràs. És "probable embaràs"".
- Jo (assenyalant-me la panxa): "Però a veure: tu ho has vist, això?"
- Infermero: "ÉS IGUAL. Per saber si ho estàs, l'única manera que tenim ara és fen-te un test d'orina. Una ecografia no te la farem, perquè no es veuria res. No hi ha res format encara, ni placenta, ni fetus ni res"
- Jo (FLIPANT): "Escolta'm. Ja m'he fet tres ecografies i fa un mes que ja té dits, peus, mans, cara, nas, ulls, boca i TITA".
- Infermero: "N'ESTÀS SEGURA?"

Que si n'estic segura???

4)14.00h. EM VEU UN METGE
Encara en estat de shock per la estultícia de l'infermero, entro a la consulta d'un metge, que resulta ser una hondurenya que no té ni puta idea de català. Que no passa res, però que em porta a dues reflexions:

- Per què a tot càrrec públic d'aquest país el donen pel sac amb el català, i aquesta es pot permetre el luxe de fer-te repetir en castellà tot el que li acabes de dir?

- Per què a tot ninyato de 18 anys amb vocació mèdica (i els pares del qual han pagat impostos aquí religiosament) li és impedit l'accés a la facultat de medicina a no ser que compti amb l'estratosfèrica nota de 8,5? Si després resulta que falten metges i els han de portar de fora. Algú s'ha preocupat de saber què coi ensenyen a la facultat de Tegucigalpa???

La metgessa em demana orina altre cop, perquè com us podeu imaginar, no he pixat allà on em deia l'infermero. Si de cas, me li hagués pixat a la cara. El que vol la metgessa és saber si tinc infecció d'orina. Pixo i em diu "en cinco minutos te aviso".

5) 16.00h ENCARA ESTIC A LA SALA D'ESPERA
Sense menjar, sense beure. Amb un feto a dintre que, si encara és viu, em chupa la vida com una tènia. A sobre amb el canvi d'horari, el meu cos entén que són les 17.00h, i jo sense menjar. Poder no tinc contraccions, però el que em passarà serà que moriré d'una hipoglucèmia. Porto una emprenyamenta del 15. Pico a la porta i irrompo a la consulta. La hondurenya ja no hi és, i al seu lloc hi ha un italià clavat al Valentino Rossi. Li dic que què passa, que porto 7 hores sense menjar i que com és possible que ficar un reactiu en un got ple de pipi sigui una tasca de DUES HORES. Em diu "Ay sí! Perdona!" (en castellà, faltaria més).

Total, res greu. Bé, sí, una cosa greu: aquest país està destruït.

I semblaven tontos.

Ell, baix, sec i geperut. Porta unes ulleres de 15 dioptries, és bifo, lleig i se li marquen els mugrons. L’aspecte és el d’un informàtic casposet que s’ha passat l’adolescència jugant a rol i matant-se a palles. Si no fos perquè es va casar aquest estiu, m’atreviria a dir que és verge.

Ella, petita, mamelluda i amb tipo de tanqueta. Ni guapa ni lletja sino tot el contrari. Anodina. Tan anodina que no sabria dir ni de què té aspecte.

Tenen poc més de 25 anys i es van casar aquest estiu, després de dos anys vivint junts al pis de sobre meu. Han montat un nidito d’amor on tenen ninos dibuixats al cartell de la bústia de la porteria de l’edifici. Escolten David de María i quan es posen romanticons li foten amb Céline Dion. El dia que feien la mudança vam poder comprovar que ell posseeix una fastuosa col•lecció de katanes. Treballen en un restaurant.

A poc a poc hi ha coses que van chirriant. Mentre jo faig malabarismes amb tot el que seria ingressos – despeses, m’entero que ells van comprar-se el pis, clon del meu, per 60.000 euros més del que vaig pagar jo. Que quan van saber la pasta que havien de pagar mensualment d’hipoteca no van tensar ni un múscul de la cara. Aquest juliol el constructor, un lladre de la pitjor calanya, acaba el parking i posa les places a la venda. Demana quantitats tan indecents que els veïns decidim que cap de nosaltres comprarà una punyetera plaça si no ens abaixa el preu. El senyor de les katanes envia a tomar pel cul els plans de tothom adquirint no una ni dues, sino TRES places (per invertir), per un total de 83.000 euros (sense IVA).

En el precís instant en què jo m’estic preguntant com dos pipiolos de 25 anys poden adquirir un pis de 320.000 euros sense que els tremoli el pols, i al cap d’un any gastar-se’n 83.000 en tres places d’aparcament, contemplo estupefacta que en una de les places que han comprat (una de doble), hi ha aparcat dos cotxes i una moto. A vehicle i mig per persona. La ratio a casa meu és de 0,5.

Arriba agost i les mandíbules bifes d’ell exclamen pel pati de veïns que marxen a Japó de vacances. Jo ho escolto, amb cara d’imbècil, des de la finestra de la cuina mentre estic preparant els sacs de dormir, la tenda de campanya i el pot de colacao per anar a fer el cutre a Astúries. Perquè clar, com que hem hagut de comprar una plaça de parking, no tenim diners per anar a fer el cutre a Suïssa.

El temita succeeix contemporàniament als cops de talonari de Florentino a can bernabeu, de manera que la parelleta queda batejada com a “els putus florentinos”.

Abans d’ahir, 19.30h pm. Casa meu. Truquen a la porta. Miro per la mirilla i hi ha dos paios. Pregunto: “Qui és?”, i la resposta és tan curta com contundent: “Policia”. Com podeu comprendre obro la porta. “Bona tarda, coneix vostè el senyor i la senyora “X”?”. “No”. “Són els veïns de sobre seu”. “Ah, sí”. “Som de la policia secreta. Ha vist moviments estranys per l’edifici?”. “Què son moviments estranys?”. “Gent jove que entra i que surt a hores intempestives, horaris estranys, gent que s’equivoca i truca a casa vostra”.

En aquells moments em passa tot pel cap. El pisaco, els cotxes, les 3 places de pàrking, les vacances al Japó. Les mamelles d’ella i la cara d’enterat d’ell. La pinta de friquis que foten. Semblen un seminarista i la seva nòvia tonta. Un pajillero i la seva nòvia celulítica. Francament, tenen pinta de tot menys de traficants d’estupefaents. Els putus florentinos.

La lleona

Si l'altre dia el Sr. Markutis posava de manifest l'estultícia del cos de mossos d'esquadra d'aquest el nostre país, un fet que només podríem qualificar de tristament friqui posa en evidència la potència cerebral del cos de guàrdies forestals.

Durant una setmana, els guàrdies forestals de la zona dels Ports han estat pentinant el terreny a la recerca d'una suposada lleona que havia estat vista per tres chavals i dos avis. Curiosament, tamanyo felinarro no havia estat reclamat per ningú, la qual cosa, a les 24 hores d'haver sortit la notícia jo ja estava convençuda de que la tal lleona no existia.

Però els guàrdies rurals van desplegar efectius i tecnologia (que ens ha costat la broma de 40.000 euros), i TV3 ens informava diàriament de l'evolució de la cerca, suposo que per fer-nos oblidar ni que fos per una setmana, que el govern no pensa eliminar l'impost de successions.

Finalment ahir, un monger que tan bon punt es va posar un traje de guàrdia forestal es va pensar que era rambo, va veure sortir un gos inmens de la malesa i, ni cort ni peresós, li va disparar i el va abatre. Pumba!! Posteriorment, tant ell com la resta de companys, han passat la nit inventant excuses per justificar el temita: que si era agressiu, que si estava malalt, que si era perillós.

Millet, quan tornis la creu de Sant Jordi li donarem a aquest fletxa dels paratges ponentins.

Voy a ser mamá

Femelles del món prepareu-vos: l'any que vé servidora de vostès parirà un masclet.

Entretant, em quedo estupefacta davant de les meves noves preocupacions. Perquè sempre havia pensat que serien:

- Seré una bona mare?
- Serà G. el pare ideal?
- És el moment?
- No és el moment?
- Tenim prou pasta?
- És digne portar algú en aquest món de merda?
- Serà mono?
- Podré aguantar-me tant de temps sense veure la seva careta angelical?
- El lavabo és prou gran?

Sino que són:

- Com menjar-me una galeta príncipe i no arrojar
- Com esperar-me una hora per dinar amb l’estómac buit i no arrojar
- On són els lavabos d’aquest putu tren que vaig a arrojar
- Com em poso la crema antiestries "nuevo perfume" i no arrojar
- Com caminar pel carrer darrere d'algú que està fumant i no arrojar
- Com cony m’ho faig pq els mugrons no perforin la samarreta
- Com m'ho faig per tapar-me'ls a la feina i mentre vaig pel carrer
- On guardo tamanya cantitat de sostenidors que he anat adquirint a mesura que el tema mamari anava adquirint proporcions dinosàuriques
- Com intentar no menjar-me un senglar i una vaca a les 11 del matí.
- I com no arrojar-ho tot plegat
- Com arrojar als lavabos de la feina i que no se'm senti
- Al principi, com treure'm del cap la idea de que, si adoptes, no rojes
- Com sobreviure sense cafè (ja ho he solucionat... prenent cafè. I a prendre pel sac)

Carta oberta al Presidente

Zapa

M'importa una merda que les teves filles vagin amb túnica i que te les emportis a ca l'Obama a fer-se fotos. Jo també ho faria. Anava a escriure més coses teves que m'importen una merda però he vist que ja no se me n'acut cap. Que m'importa que ens prenguis pel pito del sereno, que no em crec una merda del que ens dius, que m'importa que regalis 400 euros a diestro y siniestro i que després ens els treguis, que m'importa que regalis 2.500 euros en el cheque bebé pq els lerdos es comprin teles de plasma en comptes de crear places de guarderia. Que m'importa que ens donguessis pel sac amb l'Estatut, que hagis convertit la píldora del dia después en el nou mètode anticonceptiu i que m'importa que la joventut d'ara sigui la que menys avortarà però la que més sidazos, gonorrea i herpes tindrà.

I sobretot, m'importa sobremanera que et pensis que som idiotes. Que diguis un divendres que pujaràs els impostos a les classes més altes i ens enterem el dissabte que el que has decidit és apujar l'IVA. L'IVA?????

És a dir que en món d'en Zapa, on els cafès valen 80 cèntims i no existeixen els condilomes vaginals, només els rics compren matalassos, cafeteres, cotxes i xampú. En un aladre de lucidès terrenal, apuja també el gravamen als dipòsits a termini, de manera que els que hem sigut previsors i prou morts de gana com per no tenir un compte a les Illes Caimán o a Andorra pringarem per triple via.

I el pitjor de tot, Zapa, estàs regalant les properes eleccions al PP. I això sí que no t'ho perdono.

Boadeitor

Pels que us animeu a fer una visita al Boada després del meu post d'ahir:

c/ López Peláez, 26. Tarragona

Avui no es poden penjar imatges, veig. Quan es pugui, il·lustro l'adreça amb quatre fotos.

El personatge (XIII): Boada

Ningú hauria de morir sense haver-se menjat un bocata al Boada. Aquest matí hi he anat a esmorzar. Molt d'hora, pq el Boada s'ho pren amb calma, i a la que acaba el pa agafa i xapa. Plantat davant de la planxa amb el seu davantal, va llegint el que la clientela apunta a la llibreta i va fent els bocates per ordre, amb calma.

A la llibreta hem apuntat: "Beicon + formatge + coses". El Boada llegeix i crea. "Slow food", diu. Ens ha servit el peazo bocata que podeu veure a la foto: beicon, formatge, tomàquet, xampinyons, pinyons i roquefort.

"Boada posa'm una voll-damm"
"Passa i agafa-te-la"
"Boada posa'm un cafè"
"Fes-te'l"

Passar darrera la barra del Boada és una experiència mística, pq Boada és un geni però en marrano. La campana estractora té vida pròpia. La nevera no passaria ni un control. Caldria recalibrar el nanosegon i redefinir-lo com l'interval de temps que passaria entre que entrés un inspector de sanitat al Boada i el precintés. El que passa és que li perdones.

Especialitats:

- Entrepà de baldana
- Entrepà de truita de patates xips (predecessor de Ferran Adrià): agafa un ou, el fot en una bossa de patates, ho sacseja i ho tira a la planxa.
- Entrepà de botifarra amb mongetes
- Entrepà de botifarra, formatge i rovellons

En fin, quan surts del Boada has de fer dues coses:

1) Anar-te a fer un anàlisis de triglicèrids
2) Passar per la dutxa pq quedes infestat de la olor de la planxa.

Pudents fins al diodenar però feliços.

Boada no et jubilis mai!

Post de teenager indigne de la meva edat i posició social

Acabo de veure que avui fan "Troia". I aprofito per dir que Eric Bana és l'home més sensacional que han vist mai els meus ulls sobre una pantalla. Exemple vivent de masculinitat, noblesa, atractiu i, en fin, que tot ell és absolutament tremendo i digne de fer-li lo pitjor.

Però ull: em refereixo a Eric Bana vestit de troiano. Cap altra pel·lícula protagonitzada per ell em desperta la més mínima sacsejada progesteronil. Curiós.

Conillets d'índies

Aviam si algú em sap resoldre una pregunta que tinc:

1. Hi ha la gripe A
2. Algú inventa una vacuna
3. El Govern espanyol defineix uns grups de risc, que representa que són penya que si agafen la Grip A moriran violenta i truculosament. Aquesta gent seran vacunats amb càrrec als pressupostos de l'Estat.
4. Entre els grups de risc es troben les prenyades i els nens.
5. De cop i volta els laboratoris diuen: "nooo! Les prenyades nooo, perquè els assajos clínics no es fan mai amb prenyades i no sabem què els pot passar".
6. Aleshores la UE diu: Pos que no es vacunin les prenyades, si de cas cap al novembre, quan sapiguem els efectes que pot tenir una vacuna sobre un feto i sobre una prenyada.

Concretament la meva pregunta és:

Si a dia d'avui no se saben els efectes de la vacuna sobre les prenyades, i no es fan MAI assajos en prenyades, QUÈ PORTA a pensar que al mes de novembre en sabrem els efectes, si mai s'haurà vacunat cap prenyada?

Per fí!!

Avui, l'último superviviente, el meu gran amic dels migdies televisius, ha ofert l'especial que ja trobava a faltar: "Especial alimentación".

Pels qui no sàpiguen a què m'estic referint, us diré que hi ha un tal Bear Grylls que es dedica a fer programes de supervivència a la natura salvatge. Amanyats si voleu, sí, però això és el menys important. Figura que l'abandonen en ple Sàhara, Amazones o Àrtic, ataviat només amb una navalla i un chubasquero, i ell s'ha de buscar la vida. Sap de tot: fauna, flora, geologia, meteorologia, biologia, anatomia, càlcul, astrofísica, àlgebra, teologia, termodinàmica de fluids, micologia i un etcètera infinit. Sap per què les àligues volen cap a un punt cardinal determinat, sap el PH exacte de la pluja en plena estepa siberiana, coneix la diferència entre una baia comestible i una baia letalment perillosa, ambdues d'aspecte clavat. Coneix a la perfecció els timings de la digestió dels rumiants, el cicle sexual de cadascuna de les 673 espècies de pingüins que habiten a l'Àrtic i el nombre de llamps que cauen a les contrades del nord d'Austàlia cada any, i te'ls diu mes per mes, la variància i la covariància si és menester.

Grylls sol recórrer les contrades mig ajupit, amatent als perills. Suat, brut de fang o mig congelat, va retransmetent tot el què fa. Una de les millors coses del programa és el doblatge. El paio que el dobla en espanyol europeu panteixa i parla amb la respiració entretallada, per donar-li més realisme.

El moment més esperat del programa no és "voy a buscar refugio", "echo de menos a mi mujer" o "he encontrado civilización", no. El moment més esperat és: "VOY A BUSCAR ALGO PARA COMER". I aquí, atenció perquè em pilla sempre dinant. Perquè en Grylls és un basto. No me'l vull imaginar menjant-li lo negre a la seva dona i molt menys canviant els bolquers dels seus fills. No anirà a buscar una pinya, unes pomes o un peixet. En Grylls es menjarà lo pitjor de lo pitjor: vísceres, serps, larves gegants, caques, escorpins, escrots de xai.

És per això que he presenciat avui l'"Especial alimentación" sense treure'm de sobre el rictus de grima. M'ha superat el moment camell: en Grylls es troba al sàhara mort de set. Manera de beure aigüeta fresqueta potable? Rajo un camell i li obro un dels tres estómacs, el que emmagatzema aigua, i me la bec a galet, sense pensar que pot tenir bactèries. I com que aquesta aigua no m'arriba per la set que tinc, cap problema: obro l'estómac que tritura el sòlid, n'extrec el menjar mig descomposat i me l'espremo a sobre de la boca per beure'n el suc.

En fí, com que suposo que aquestes coses costen de creure, us prego que veieu aquest tros de vídeo. El doblatge no és el que fan a Cuatro, que és superior, però em sembla que amb les imatges en tindreu prou. Ademés després li treu una utilitat tremenda al cadàver del camell. Dentro vídeo!